La major part del malestar de la persona transsexual té a veure amb la mirada de l’altre.
Dins el marc del programa de xerrades i tallers organitzat pel GAP (Grup Assemblea Psicoanalítica), vam tenir el plaer d’escoltar en Miquel Missé parlant sobre la transsexualitat. En Miquel és sociòleg i activista trans, ha escrit dos llibres sobre transsexualitat i treballa en l’àmbit de l’educació i la investigació d’aquest fenomen.
El que en Miquel explica, i segurament sorprèn a molta gent, és que potser no totes les persones transsexuals volen canviar de sexe o que el seu conflicte no és redueix tan sols a aquesta qüestió, però que determinats discursos imperants a la nostra societat fan que la construcció de la identitat i del cos desitjat sigui veritablement difícil per a la major part d’aquest col·lectiu. Les seves reflexions conviden a fer-nos preguntes per intentar comprendre un fenomen molt complex.
En primer lloc, qüestiona el paradigma de salut imperant a la nostra societat i a la majoria de societats occidentals. Ja fa temps que moltes veus el critiquen, sobretot en l’àmbit de la salut mental, on les seves mancances són molt evidents. En el cas de la transsexualitat el discurs biomèdic ha tingut i té una gran influència dins la seva construcció i definició. Per què? Perquè la transsexualitat, des d’aquest model, és un problema de salut, i de fet, fins fa poc estava categoritzada com a trastorn mental (trastorn de la identitat de gènere) al DSM (el manual de diagnòstic psiquiàtric). Que identitat i sexe concordin s’entén com quelcom natural i quan aquest ordre no és compleix estem davant, segons aquesta visió, d’un desordre. Això condiciona d’una manera molt negativa a les persones que no tenen clara la seva identitat de gènere. Per tal de “tractar el problema” se les avalua i se les empeny a transformar el seu cos per a que identitat i sexe encaixin.
La narrativa transsexual passa per la literatura mèdica i la medicina considera imprescindible la modificació corporal. Però, per què? Per què el trànsit cap a l’altre gènere ha d’acabar amb la modificació dels genitals? No podria acabar abans? És aquest, veritablement, el desig de la persona trans?
El conflicte amb la identitat és summament individual, cada història transsexual és diferent. No tothom té claríssim des de la infància que vol canviar de sexe, no tothom se sent incòmode tenint atributs del sexe amb el que ha nascut i potser la solució al conflicte trans no sempre ha de passar per un canvi de sexe. De fet, l’índex de suïcidi després de la cirurgia és molt elevat.
Però imaginem un nen o un adolescent que voldria tenir un cos determinat i la ciència li ofereix aquesta possibilitat. El que fa es construir un relat que justifiqui el canvi, passant a vegades per l’autoengany. Socialment no s’ofereixen alternatives: si no vols ser home, llavors hauràs de ser dona. Que passaria si existissin altres referents com homes amb pits o dones amb penis, que fossin acceptats socialment? Si aquestes persones existeixen en l’imaginari col·lectiu però són socialment rebutjades, aleshores tan sols els queda la clandestinitat.
Un altre problema és que el canvi de sexe mai és total, hi ha límits que imposen els cromosomes i que són immodificables. Si això no s’accepta d’entrada, el procés de transformació del cos abocarà probablement a una irremeiable frustració. Després de múltiples cirurgies, un podria reguntar-se: és això el que volia? És aquest el cos que tindria si hagués nascut amb un altre sexe? El reconec com a meu? I quin és el cos d’home o dona que busco? Busco un cos que em representi o un cos que representa l’ideal social? En aquest sentit, en Miquel parla de potenciar l’autenticitat de l’individu i de poder pensar i fer tan sols els canvis que de veritat un desitja.
Les qüestions referents a la identitat són clau no només per les persones transsexuals; tothom pot transitar indentitàriament al llarg de la seva vida. Un banquer pot deixar la seva feina i convertir-se en professor de ioga, i pot dir “això és el que jo realment volia ser”. L’important és entendre que la identitat no és quelcom estable o fixe, sinó que varia i canvia amb el temps i les experiències. Si en d’altres aspectes és pot transitar per diferents identitats, també sembla possible transitar per diferents identitats a nivell de gènere.